Debats oberts i preguntes al vent

A/A de qui vulga participar en aquest diagnòstic previ a solucions per afrontar les conseqüències de la maleïda COVID-19.
En aquest apartat publicarem opinions de gent amiga de Ca revolta en el termini d’un mes. Si t’interessa participar enviant-nos les teues reflexions les pots enviar-ne per e-mail a Ca revolta.
Fins aviat.

Publicat dins de Sin categoría

la acción social en tiempos del coronavirus.

SERGIO CIFU •LUNES, 23 DE MARZO DE 2020•
Vaya por delante que, llegados a este punto, soy partidario de seguir las recomendaciones del gobierno y las medidas derivadas de la declaración del estado de alarma. Algunas de las siguientes reflexiones tendrían lugar, pues, sólo en la medida en que la propagación del virus no fuera detenida o no de forma suficiente.
En segundo lugar me gustaría expresar mi solidaridad con afectados y familiares, ya que intuyo que no estamos ante una “gripe” normal. No, al menos, en el orden de los síntomas que suceden al contagio y en la gravedad de la sensación de ahogo e insuficiencia respiratoria y/o pulmonía a la que da lugar.
Pero desde mi punto de vista, se ha actuado únicamente observando la situación desde el ámbito científico-técnico de la medicina y desde el aparato político administrativo. Asimismo, se ha confiado al sistema jurídico-penal la concienciación y el cumplimiento de la normativa derivada del estado de alarma.
Poco o nada se ha confiado en el tejido social formal o informal. Ninguna asociación ni voluntariado ajeno a la administración se ha hecho cargo de la difusión de la información, de cuestiones logísticas, de intendencia ,ni mucho menos se ha contado con un consenso social amplio para llevarla a cabo. Solamente algunas asociaciones profesionalizadas como Intermón o Cáritas, se han hecho cargo de cuestiones “sociales” de atención a las personas de mayor vulnerabilidad en grandes ciudades como Madrid o Valencia. Nada, o casi nada, al respecto de la situación social de la propia epidemia.
Es normal, pensará el lector, que, si lo que se pretende es evitar la “socialización” o, en términos más amplios, la actividad humana colectiva, no se fomente, ni siquiera se permita, la actividad asociativa.
No obstante, no debemos dejar de formular preguntas, tales como ¿Podría haberse contemplado otro escenario? ¿Acaso la gente, ante una enfermedad epidémica, no respondería de alguna manera? ¿No tendría una opinión sobre lo que pasa y sobre lo que es conveniente hacer? ¿No es sería esta una información valiosa y eficaz?
Se puede haber optado por esta solución (de la que no pongo en duda su oportunidad y eficacia) pero, a mi juicio, es interesante aportar al debate algunos elementos que subyacen a la misma.
CREENCIAS INCONSCIENTES
No es difícil para un entrevistador experimentado, detectar las creencias inconscientes que subyacen a los discursos dominantes de políticos y medios de comunicación. En mi opinión, la metáfora de: “La medicina y el conocimiento científico luchan contra el virus”. No es otra que la vieja idea de la civilización contra la naturaleza.
Estas creencias no se pueden poner en cuestión ya que no se suelen manifestar de manera explícita, sino metafóricamente. Si, al menos, tuviéramos la oportunidad de debatir en torno a la naturaleza de virus y bacterias, con sus aportaciones y disfunciones, podríamos señalar caminos que nos condujesen a la convivencia para con virus y bacterias que son, en definitiva, elementos imprescindibles para la vida.
De hecho, la enfermedad, el dolor o la muerte, no han sido vistas como algo negativo por todas las culturas y civilizaciones que en el mundo han sido. Si no como una ola de la que –como diría Lao Tse- sólo sumergiéndose en ella se puede hallar salida.
En nuestra sociedad, cementerios y hospitales van quedando cada vez más fuera de nuestra vista y de nuestra cotidianidad. También los funerales son cada vez más un breve y aséptico trámite y menos un acontecimiento social que nos invita a compartir profundas reflexiones filosóficas.
De igual manera que huimos de la enfermedad, lo hacemos del conflicto o de la pobreza. Pero quizá convenga salir de esta volviendo la mirada hacia donde el miedo nos está pidiendo que no miremos.
El miedo es una poderosa emoción que percibimos como negativa o molesta. Tradicionalmente, se relaciona con nuestro apego al cuerpo, a la materia y a nuestro sentido de la mortalidad. Es normal que experimentemos miedo ante una circunstancia para la que no tenemos ningún punto de referencia, pero también es conviene tomar conciencia de que ésta emoción no es igual en todas las culturas (donde la dimensión física y material no es tan valorada) ni para todas las personas (ya que su intensidad está relacionada con las experiencias emocionales vividas en los primeros años de la vida).
RESPUESTAS DESDE LO COMUNITARIO
De la misma manera que desde lo comunitario se “cree” que la sociedad tiene su propia sabiduría y conocimientos, y que éstos deben ser complementarios (que no contrarios) con los de la ciencia social. Podemos decir que la naturaleza y la sabiduría colectiva tienen también sus propias formas de hacer frente (o de convivir) con las enfermedades que, durante millones de años, han sucedido a la especie humana.
En la pequeña aldea donde se crió mi padre no habían médicos, tal vez nunca los hubo. Aún así, un número considerable de efectivos sobrevivió a la “gripe española” o al “cólera”. En el libro “Silla en los tiempos del cólera”, se reproducen imágenes de aquellos convalecientes a los que acompañaba un nutrido grupo de familiares mientras el médico recogía sus instrumentos y el sacerdote imprimía la extremaunción. Me pregunto qué cambios sociales y relacionales se produjeron en aquella pequeña comunidad situada junto a la Albufera de Valencia tras la epidemia.
Más recientemente, durante unos encuentros entre asociaciones del norte de África y del sur de Europa celebrados cerca de la ciudad de Orán (Argelia), yo mismo contraje una gripe a cuya cepa no estamos inmunizados los europeos. Por supuesto entré en pánico mientras se resolvían cuestiones burocráticas sobre mi seguro de viaje o a que hospital debía ir. Pero mi alarma se incrementó cuando vi las rudimentarias instalaciones sanitarias de nuestro país vecino.
Ya de regreso al albergue (habiéndoseme administrado paracetamol), el señor que nos acompañaba se ofreció a prepararme una infusión de orégano. Cómo los remedios que solían hacerse en el pueblo de mi padre, se trataba de una solución homeopática, es decir, ayudaba al cuerpo a agudizar sus propios síntomas elevando la temperatura. No sé si dio resultado, pero lo cierto es que progresivamente me fui encontrando mejor.
PENSAMIENTO BINARIO
No quisiera pecar de agorero, pero la “lucha” contra algo suele amplificar ese “algo”. Llevamos muchos años de lucha contra la droga y nunca antes había habido tanto tráfico y consumo. Asimismo, la constante lucha contra la delincuencia nos ha llevado a tener la mayor población carcelaria de la historia de la humanidad.
Me gustaría, en este punto, llamar la atención sobre el uso del pensamiento binario. Ya que una cosa es el contenido del pensamiento (ciencia contra virus) y otra su estructura. Me temo que la estructura (A contra B) permanecerá, mientras que el contenido variará en función de las circunstancias. Espero equivocarme, pero creo que vamos a ver muchas versiones de esta polarización, tales como: un incremento del individualismo, la desconfianza, las acusaciones, la búsqueda de culpables entre vecinos, etc… También podemos ver la canalización de la frustración de la ira hacia el presidente del gobierno o el capitalismo.
Si, por el contrario, nos encontrásemos ante un discurso que percibiese al virus cómo un elemento que viene a aportar algo positivo (sólo que en este momento esas subrutinas en nuestro ADN son innecesarias para la especie humana), concluiríamos que, cómo la tormenta u otros fenómenos naturales que nos importunan, más allá de nuestro entendimiento, están ahí por qué tienen que estar.
Este segundo discurso contendría la creencia de que “aquí no sobra nadie”, y, consecuentemente, tanto el presidente del gobierno, como los que no cumplen las normas como el capitalismo también contienen una sabiduría necesaria de la que la sociedad no puede prescindir.
Por ejemplo, el presidente del gobierno y el capitalismo representarían, respectivamente, la planificación y el liberalismo (sobretodo económico, aunque también de otro tipo). Ambos, en mi opinión, son necesarios, ya que la sociedad requiere de la asignación de recursos planificada y de la libre competencia, en función del producto o ámbito del que se trate.
Con respecto a la gente que no cumple las normas impuestas por el estado de alarma se puede decir que, al fin y al cabo, con su comportamiento nos están indicando que la norma es contraria a la naturaleza social del ser humano, por lo que esta normativa habrá de ser, en mi opinión, lo más breve, flexible y reversible posible.
No olvidemos que el confinamiento individual puede ser un golpe especialmente duro para el pueblo gitano u otros grupos con un alto sentido de comunidad.
ESTADO DE FRUSTACIÓN LATENTE
La “forma” que ha adoptado la toma de decisiones, concentradas en un reducido grupo de expertos científicos y altos cargos, revela la escasa confianza que se tiene en la sociedad, en la descentralización y en el tejido social conformado por una amplia pluralidad de agentes. Desde los estamentos más bajos de la administración pública –ayuntamientos, juntas de distrito, etc…- hasta familias, comercios, asociaciones, grupos de whattsap, etc… Todos han quedado fuera de responsabilizarse de su propia situación, lo que puede estar bajo el actual estado de frustración latente.
Sabemos, por ejemplo, que los diferentes países de la UE han adoptado diferentes medidas (o similares pero con matices), en torno a la apertura de establecimientos de hostelería, actividades al aire libre, etc… En mi opinión, no reviste el mismo riesgo de contagio pasear al aire libre por un pueblo de la amplia meseta castellana que por el barrio de Lavapiés.
De igual manera, tampoco se ha puesto a disposición de la sociedad otros agentes de salud relacionados con la nutrición, terapias corporales, humanistas, etc…
¿QUÉ HACER?
Vaya por delante que la palabra “coronavirus” es, ante todo, una palabra. Cosa distinta es la vivencia experiencial que supone transitar los síntomas que de su contagio se derivan. En este sentido, encontraremos toda gama de posibilidades. Desde aquellos afectados que no presentan síntomas, hasta las más graves afecciones. La mayoría de cuadros sintomáticos serán, como los propios virus, parecidos pero diferentes en cada cuerpo.
Lo más duro de llevar, parece ser la neumonía a la que da lugar y la sensación de carencia de oxígeno. Además, es más duradera que una gripe común, pudiendo alargarse los síntomas varias semanas.
La actual decisión se ha tomado, en mi opinión, siguiendo dos parámetros: a) reducir el número de contagios ,y b) en el menor tiempo posible.
Si estas medidas de choque no fueran efectivas, de forma que el virus se extendiera de forma que la exposición fuera inevitable para una gran parte de la población, los técnicos de dinamización comunitaria habríamos de jugar nuestro papel. Eso sí, los objetivos de nuestra actividad serían distintos, pero como se ha dicho, complementarios.
Lo que habrá que tener en consideración para evaluar otro tipo de tratamiento (digamos homeopático) no será el número de afectados ni la duración del proceso sino otros indicadores. Por ejemplo, el aumento en la calidad y cantidad de las relaciones personales y afectivas que se deriven de la epidemia, el tejido social que se genere nuevo o el fortalecimiento del ya existente, las nuevas identidades a las que dé lugar, los nuevos espacios que se abran… Si esto se cumple, saldremos de esta situación con una comunidad más “preparada” para hacer frente a éstos u otros fenómenos en el futuro. Desgraciadamente, puede que esto requiera mucho tiempo y que las bajas sean considerablemente superiores a las que, a día de hoy, con las medidas adoptadas, se preveen.
Por ejemplo, este proceso daría lugar a que, si desgraciadamente un familiar cercano mayor fallece, la calidad de la relación con él haya sido superior a la que hubiéramos tenido antes de la epidemia. Aumentando, por ejemplo, las visitas, acontecimientos compartidos, y, en definitiva, mejorando la calidad de la relación afectiva. Por tanto, no sería tan importante que ese familiar haya vivido 10 años más, sino que los últimos cinco se haya compartido una mayor afectividad.
La muerte quizá no la podamos evitar (ni siquiera la nuestra propia) pero sí podemos actuar sobre la calidad de nuestras relaciones.
Algunas acciones que se derivarían de este otro tratamiento podrían ser; la formación de pequeños comités locales de voluntariado, la capacidad de Ayuntamientos para establecer normativas municipales que habiliten horarios y lugares de paseo, recreo, etc… Locales municipales para la convalecencia de los casos que no requieran hospitalización o los que, necesitándola, sólo sea por cuestiones de supervisión. Pequeñas asambleas informativas en las que, aquellos que vayan pasando la enfermedad, a modo de terapia de grupo, relaten su experiencia (sobre todo de los “días pico” de fiebre y asfixia).
Asimismo, se podría organizar pequeñas reuniones donde se tome conciencia de la importancia de la alimentación o del funcionamiento general del sistema inmunológico y se expresen y se compartan emociones de forma colectiva.
RECOMENDACIONES FINALES
Me gustaría finalizar con mis propias recomendaciones, ya que, cómo se ha dicho al principio de este artículo, aunque la enfermedad es percibida como algo negativo, a lo que conviene “sedar” o “controlar”, también puede ser una buena oportunidad de autoconocimiento y aprendizaje.
Estas recomendaciones no pretenden, en ningún caso, sustituir a los profesionales sanitarios, sino complementarlos con una sabiduría basada en la experiencia propia o cercana. Cualquiera de las recomendaciones que se exponen aquí no habrá de ser contradictoria con las prescripciones médicas oportunas.
– En primer lugar, escucha a tu cuerpo, dada la escasa conciencia corporal que tenemos en nuestra cultura es normal que nos dejemos guiar por consejos y recomendaciones externas, pero, con un poco de práctica, entenderemos que el propio cuerpo puede ser nuestra mejor guía para la recuperación.
– Lo más normal es que el cuerpo nos reclame una dieta ligera y estrictamente vegetariana. A modo homeopático, debemos ayudarle a conseguir lo que pretende. Ensaladas, frutas y guisos vegetarianos ligeros serán nuestro mejor aliado. Evita el azúcar, el café y el alcohol.
– A partir de un momento (aproximadamente ocho días desde los primeros síntomas), el cuerpo nos pedirá comida en abundancia. Si puedes, mantén la dieta vegetariana pero aumenta la cantidad tanto cómo te apetezca. En la zona del sur de la huerta de Valencia donde resido, no sería muy difícil cocinar, en comedores escolares o asociaciones culturales falleras, grandes recipientes de caldo de verdura de temporada de la propia zona.
– Uno de los síntomas más desagradables es la sensación de insuficiencia respiratoria. Lo que nos está pidiendo el cuerpo es REPOSO TOTAL. Existe la denominada “gripe del ejecutivo”, que, no por casualidad, ocurre en viernes. Cuando el sistema inmunológico percibe que ya no está en peligro (stress) es cuando se permite enfermar. Manteniendo un reposo total será cuando enviemos a nuestro cuerpo el mensaje de que es el momento de experimentar los síntomas. No luches contra ellos, permítete enfermar.
– Acompaña tu respiración. No intentes aumentar tu capacidad pulmonar, simplemente observa tu respiración, esta irá aumentando por sí sola y se irán abriendo las vías respiratorias progresivamente. No te pongas nervioso. La ansiedad no ayudará. No te vas a quedar sin aire ni te vas a morir, es un síntoma, por tanto, es mejor acompañarlo que luchar contra él.
– Simplemente con un termómetro y con un sencillo aparato que mide el nivel de oxígeno en la sangre, se podría tranquilizar a un buen número de afectados, ya que, la mayoría teme que la insuficiencia de oxígeno vaya a más. Parece ser que ésta es constante y que permite, en la mayoría de los casos, unos niveles de oxígeno en la sangre considerados normales. Lo mismo pasa con la fiebre, que suele ser, según parece, incluso un poco más baja que la que se experimenta en una gripe común.
– Se suele decir que respiramos muy por debajo de nuestra capacidad y que, contrariamente al resto de mamíferos, introducimos pausas de manera “inconsciente”. Vigila que tu respiración no se detenga, tal como lo haría si fuera una fuente. No la fuerces, no tiene nada que ver con técnicas de hiperventilación, simplemente que no se detenga demasiado entre la expiración y la inspiración. Es la forma más natural, por lo que, al poco tiempo de practicarlo, tu cuerpo volverá a respirar sin pausas (es decir, normalmente) de forma inconsciente. Esta es una gran oportunidad para reconciliarnos con nuestra respiración y para tomar conciencia de que, en general, vivimos una vida privada de oxigenación.
– Beber abundante agua ayudará, recuerda que el proceso se parece a cualquier proceso depurativo. Sudar es también una buena forma de llevar los momentos pico de fiebre.
– No es una gripe “normal” por lo que la secuencia de síntomas no es la habitual (dolor de garganta, infección, fiebre, mucosidad). Además, algunos de los síntomas pueden ser de mayor gravedad (infecciones de oído, garganta, etc…). No esperes que pase rápido, simplemente permanece observando el tiempo que puedas. Las prisas serán las peores consejeras.
– Si el cuerpo te pide algo dulce, una cucharada de miel será lo mejor que le puedes ofrecer. Zumos, infusiones, etc… contribuirán a depurar.
– No hay que esperar milagros. Los consejos de algunos “sanadores” que no proceden de la ciencia médica pueden ayudar pero también pueden ser contraproducentes. Lo que nos dirá si son convenientes o no será la reacción corporal que experimentemos ante la idea que nos sugieran.
– Por ejemplo, los ejercicios de yoga para fortalecer los músculos de la respiración o determinados “pranayamas” pueden ser contraproducentes. En mi opinión, será mejor acompañar la respiración que percibimos cómo insuficiente con reposo total, ya que esto es, en definitiva, lo que nos está pidiendo el cuerpo.
– No obstante, si te interesa profundizar en la meditación, ahora tienes la oportunidad de practicar un sencillo ejercicio. Sencillamente lleva tu atención a esa presión en el pecho o a esa molesta sensación de difícil descripción de tu sistema respiratorio. Observa cómo va cambiando de forma y como tus sensaciones corporales varían constantemente. Tómate el tiempo que quieras, cuanto más mejor. De lo que dispones en este momento es de tiempo. Una vez te hayas familiarizado lo suficiente con la sensación, imagínate que la acoges en tus brazos como si fuera un niño. Esta imagen es sumamente potente para tu subconsciente, ya que está formado, por decirlo de forma breve, por tus emociones infantiles, así que, como si fuera un niño, se sentirá inmediatamente protegido por una presencia materna.
– Durante los días pico de fiebre (aproximadamente tres), yo no soy partidario (aunque hay opiniones contrarias) de ducharse ni de tomar el aire. Sí lo soy, sin embargo, de la vieja recomendación de taparse con mantas o provocar la sudoración, ya que, una vez más, empujamos al cuerpo hacia donde quiere ir (aumentar la temperatura por encima de los 37º).
– Me da la sensación de que esta gripe tarda mucho (unos siete días) en manifestar su máxima expresión sintomática. Será mejor tener paciencia, después de la lluvia sale el sol.
– La ansiedad que puede devenir de la sobreinformación o cualquier otra circunstancia no te ayudará. Volver a seguir tu respiración será la mejor y más segura medicina.
– Actualmente hay una polémica en torno al uso del vapor de agua para respirar. Se sabe muy poco de este virus y de la afección pulmonar que genera (SARS), por lo que, pese a ser un remedio aparentemente tradicional e inocuo yo no lo practicaría.
– Durante los días “pico” de fiebre (aproximadamente a partir del quinto día de notar síntomas evidentes) será muy interesante observar tus sueños e imágenes que te sobrevengan en estado de “duermevela”. No por casualidad se dice que ante una experiencia cercana a la muerte la mente crea una secuencia de lo que ha sido tu vida. Es posible que esto te pase, serán símbolos de elementos emocionalmente significativos para ti. No lo interpretes ni lo juzgues, a través de la simple observación tu mente consciente captará el mensaje.
Me gustaría acabar con una breve reflexión sobre la recuperación de la confianza en la naturaleza que es, en definitiva, la recuperación de la confianza en el cuerpo y en la comunidad. En mi experiencia vital he podido comprobar que, cuando esta confianza es una “creencia”, como el “que sea lo que Dios quiera” cristiano, el “In s´ha Alà” musulmán o cualquier otra teoría o doctrina, no suele servir de mucho.
Sin embargo, cuando la confianza en la naturaleza no es una “creencia” mental sino una experiencia se convierte en una poderosa herramienta para la vida.
Así lo expresa el capítulo 5 del Tao: El espacio entre el cielo y la tierra es como un fuelle, Como el Tao está vacío y con todo es inagotable, cuanto más se habla de él menos se alcanza, esta es la confianza de la naturaleza.
Un abrazo y mucho ánimo

SERGIO CIFUENTES SÁNCHEZ.
Sociólogo. Docente de “dinamización comunitaria” en LABORA (servicio de empleo y formación de la Comunidad Valenciana). Autor, entre otras publicaciones de “La investigación participativa: una herramienta para la innovación en Servicios Sociales”, “Manual de Reguetón para educadores” o los planes de” Inclusión y Cohesión social” y de “Participación infantil y juvenil de La Ribera Alta”.

Publicat dins de Sin categoría

EL COL·LECTIU DE TREBALL SOCIAL TANCA I DONA PAS A L’ESPAI SOCIAL DE Ca revolta.

La derrota té una cosa positiva,
mai és definitiva.
En canvi, la victòria té una cosa negativa,
mai és definitiva”.

Fa dos anys que deixarem d’alimentar aquest blog que ha vingut acompanyant l’activitat del Col·lectiu de Treball Social de Ca revolta des del començament de la seua marxa i durant deu anys, fins a la seua dissolució en 2019.
L’activitat desenvolupada en aquests anys -amb els seus pics alts i els seus pics baixos- ha sigut molt gratificant respecte al treball realitzat i a les bones relacions personals que hem teixit en el camí.  Les raons últimes que ens van impulsar en aquells moments per a ajuntar-nos un grapat de professionals del treball social i d’activistes socials va ser la decisió col·lectiva d’elaborar una proposta de Carta Social Valenciana que poder confrontar als galimaties legislatiu, en matèries socials, que mantenia la Generalitat governada pel Partit Popular des de feia molts anys.

Fa una mica més de dos anys van sonar les alarmes en el col·lectiu de treball social. S’estava perdent espurna i il·lusió i això estava condicionant les dinàmiques de treball i també les relacionals.
Parlarem llargament durant l’últim any i arribarem a una conclusió col·legiada: Calia donar per finalitzada la marxa col·lectiva i s’obrien nous horitzons individuals encara que amb el denominador comú de continuar participant en l’àmbit dels drets socials en general i dels serveis socials en particular.

En aquesta part del procés de canvi hem coincidisc amb un debat més general respecte a re-definir el projecte de Ca revolta per a adequar-lo a una realitat socio-política que ha canviat enormement des que aquesta casa va obrir les seues portes l’any 2000.

Aquest procés general es va substanciar en una massiva assemblea dels Amics i Amigues, en març del any passat, que va aprovar el document “Reformular idees i pràctiques per a un nou impuls de Ca revolta”  i que adjuntem* a aquestes notes aclaridores.

Desde Ca revolta i per diverses raons hem considerat que l’àmbit d’allò “social”, exigeix que ampliem el camp d’actuació en aquest terreny. Els serveis socials comunitaris són un territori molt ample per a treballar però deixen fora de l’acció social -amb més perspectiva de futur- una intervenció més estratégica i a més llarg termini en altres territoris col·laterals imprescindibles com en el dret a l’habitatge, en les conseqúencies socials de la violencia de gènere, en els drets d’asil i refugi, en els espais públics degradats per un urbanisme especulatiu, en l’integració de menors i joves amb problemàtiques socials de marginalitat i especialmente el menors inmigrants no acompanyats o en les problemàtiques socials generades per les malalties mentals.

En aquest sentit ha començat a caminar a l’espai social en Ca revolta. En aquests moments estem començant a reunir-nos persones de diferents disciplines professionals i que ens hem posat d’acord en impulsar un treball específic en l’àmbit del dret a l’habitatge. Des d’aquest incipient espai organitzarem dues activitats en els pròxims mesos:

1º Una sessió oberta de formació i d’estudi comparatiu dels models residencials i d’habitatge públic i privat, tant de compra com de lloguer, al nostre país i també en alguns països de la Unió Europea.

2º Unes jornades o seminari públic entorn del dret a l’habitatge.

Finalment, comunicar-vos que intentarem mantindre aquest blog amb assumptes d’interés per a contribuir a la construcció d’una ciutadania crítica i comunitària per a mantindre els drets socials conquistats i anar ampliant-los i que millore la qualitat i la cultura democràtica del nostre país.

València, Febrer 2020

Pep Pacheco

____________________________________________________________________________________________

____________________________________________________________________________________________

 

 

 

 

             ASSEMBLEA EXTRAORDINÀRIA D’AMICS I AMIGUES DE Ca revolta

                                                                  València, 30 de març 2019

 

* Document presentat a l’Assemblea Extraordinària de Ca revolta

REFORMULAR IDEES I PRÀCTIQUES PER A UN NOU IMPULS DE CA REVOLTA

 Candidatura: Isabel Cercenado Calvo, Xurxo Estévez Gantes, Carolina Maestro Grau, Josep Martínez Jiménez, Pep Pacheco Marco, Pasqual Requena Pallarés i Estela Soler Fides

                                                                                              El més difícil d’aprendre
                                                                            en la vida és quin pont cal creuar i
                                                                            quin pont cal cremar.

Com l’autoengany no entra dins de cap sistema de valors que ens meresca la
més mínima atenció, sembla d’obligat compliment reconèixer que el projecte
de Ca revolta està, en aquests moments, en una situació d’estancament i és
l’Assemblea d’Amics i Amigues (la base associativa que sustenta aquest
projecte) del pròxim dia 30 de març –com a màxim espai de decisió de Ca
Revolta– qui ha de decidir la millor forma de desembussar la situació de punt
mort en la qual ens trobem.

Aquestes notes pretenen facilitar un debat obert que, a més de reconsiderar de
forma autocrítica el paper que hem jugat fins ara en els diversos àmbits de
lareflexió i el debat sobre qüestions d’interés ciutadà o sobre les
propostesd’intervenció social i de difusió cultural realitzades, és fonamental
que ens permeta avaluar en profunditat els problemes sorgits com a
conseqüència d’una estructura organitzativa mantinguda en el temps sense
canvis significatius, una metodologia de treball i un funcionament sense un
repartiment equitatiu de responsabilitats i tasques, així com una manca
d’espais adequats que faciliten una major i millor participació de les persones
que s’han volgut sumar a aquest projecte. Sent important tot això, sembla clar
que el determinant en aquests moments d’estancament fa referència a la
necessitat de mirar cap al futur i acordar les mesures oportunes per a rellançar
el projecte de Ca Revolta i en eixe marc proposar-nos fer els canvis de
funcionament intern necessaris per a intentar superar els problemes actuals.

Influència del context sociopolític
No és cap descobriment plantejar que al projecte sociocultural de Ca Revolta,
engegat fa quasi 20 anys, trobem problemes i capacitat per a
continuardesenvolupant la idea original d’impulsar un espai de àmbit
sociocultural nou i divers, de reflexió, debat obert i intervenció social i cultural,
orientant-nos per la utopia d’una transformació social radical i rabiosament
democràtica.

                                                                                                 La utopia ens serveix per a no                                                                                                            quedar-nos en l‘estret marc del                                                                                                          que sembla possible.

1. REFORMULAR IDEES I PRÀCTIQUES PER A UN NOU IMPULS DE CA REVOLTA
Durant 15 anys hem sigut un espai sociopolític de referència en la resistència a
unes majories absolutes i absolutistes del PP que han gestionat la majoria
d’institucions públiques valencianes amb unes polítiques socioeconòmiques
depredadores amb els recursos públics i amb una corrupció generalitzada, a
més d’una acció política molt hostil amb el teixit associatiu progressista i
especialment amb Ca Revolta.
En maig de 2015 es va produir al nostre país un canvi electoral molt rellevant.
Un canvi que ha portat al govern de la Generalitat Valenciana, de la Diputació
de València i de la majoria d’ajuntaments del País Valencià a forces polítiques
de canvi, progressistes i d’esquerra.
El Pacte del Botànic signat per PSPV-PSOE, COMPROMÍS i PODEM es sustenta
en noves majories parlamentàries, també socials, i molt possiblement en una
nova transversalitat ideològica, que es manifesten fonamentalment en l’àmbit
electoral. Una altra cosa són les relacions que estan establint aquests governs
de canvi amb el teixit associatiu o els moviments cívics –que en molts casos
van contribuir a la bolcada electoral progressista– pel que fa a la participació
popular i als projectes ciutadans d’acció comunitària, o al tractament al teixit
associatiu.

2. En l’àmbit de la intervenció pública interessa ressenyar que els canvis socials
als quals fem referència han condicionat la nostra activitat sense que açò haja
produït una reflexió col·lectiva i amb major profunditat sobre com reorientar
el nostre paper en la nova situació creada. Hem seguit amb una marxa
condicionada per diverses inèrcies del passat més recent i que estan tenint un
clar reflex en la programació de les nostres activitats i de la nostra intervenció.
No obstant açò i malgrat tot, hem fet propostes en diversos àmbits que han
comptat amb una bona acceptació –mirar com a exemple la programació dels
dos últims anys–, però ara el punt rellevant és que s’ha perdut iniciativa pròpia
enfront d’altres propostes fetes des de col·lectius o persones amigues de la
Casa que desenvolupen el seu propi treball. Així mateix, els temes de reflexió
sobre els múltiples temes d’interés sociopolític i cultural –uns més actuals o
uns altres més de perspectiva– han sigut bastant limitats.

3. Necessitem un revulsiu que torne a il·lusionar a molta gent amiga, i junt a ella
reformular el nostre projecte. I tractar de superar aquesta situació en la que, a
més de l’expressat i malgrat alguns canvis de gestió que han suavitzat la
situació, cal afegir la permanent inestabilitat econòmica –conseqüència última
de l’assetjament i la repressió a la qual ens ha sotmès el govern municipal del
PP durant 15 anys– i el fet que després de tres anys i mig de govern municipal
progressista, encara seguim als llimbs jurídics i sense una llicència que ens
permeta ampliar les possibilitats d’un major autofinançament.
Si repassem alguns debats que hem tingut l’últim any i mig sobre
aquestesqüestions –des de la Trobada d’activistes al Puig fins als últims debats
en el Consell, després de la dissolució de l’assemblea d’activistes– podrem
observar que està quasi tot dit respecte a assenyalar els problemes que ens
afligeixen. El que sembla fallar és el seguiment dels acords i la persistència en
no fer operatives moltes conclusions en les que em coincidit tothom i que amb
el temps van quedat en l’oblit.

Necessitem una proposta i una mica de temps per a eixir de l’estancament
actual i mentrestant identificar amb claredat les coincidències i les
divergències per a abordar-les però assegurant –a partir d’aquesta assemblea–
la participació de la nostra base associativa en les decisions que hàgem
d’adoptar com a col·lectiu i en tercer lloc prioritzar l’activitat pròpia de la
Casa. Hem de bandejar altres tipus de problemes que ens afecten, les
discussions eixides de to amb minvaments de confiança en les nostres
possibilitats, els estils de discussió fora de to que deterioren les relacions. En
aquest sentit, és preocupant la manca de solucions satisfactòries de
determinades situacions en què s’han pontejat responsabilitats individuals
sense un consens col·lectiu previ i que han fet créixer el malestar entre
nosaltres i en no poques ocasions s’han resolt amb el distanciament de gent
molt valuosa de les tasques més generals i de funcionament quotidià o
simplement s’han despenjat com a activistes de Ca Revolta.

Una tasca imperiosa s’imposa per a seguir avançant: cal posar tota la nostra
capacitat per a desfer aquest ambient enrarit i posar-nos d’acord en un
diagnòstic del que passa i de què fer. Sense un bon diagnòstic i consens
majoritari sobre el mateix, és molt difícil que trobem eixides equilibrades a la
situació actual, per no dir impossible.

3. Com a conclusió, per a intentar superar la situació actual pareix aconsellable
plantejar-nos algunes respostes en els àmbits que esmentàvem al principi:
– Redefinició dels nostres trets com a projecte sociocultural.
– Establiment ordenat dels objectius de la nostra intervenció pública a curt,
mitjà i llarg termini.
– Dotar-nos d’un funcionament àgil i alhora participatiu. Consensuar un nou
disseny de la nostra estructura organitzativa interna i del funcionament
col·lectiu.

Els nostres trets d’identitat
No es tracta de descobrir res nou. Els valors que van animar el naixement
d’aquest projecte continuen vigents i són els que fonamenten l’acció
col·lectiva de Ca Revolta:

– La voluntat i el coratge d’atrevir-se col·lectivament a dibuixar la possibilitat
d’un altre món.

– La utopia que ens serveix per a no quedar-nos en l’estret marc del que
sembla possible.

– El pes de l’ètica i del compromís per a posar en marxa valors diferents a
l’èxit, els diners, la competència insolidària, la hipocresia i la doble moral.

– L’esperit transgressor guiat pel deure moral de la desobediència civil i
personal front a la injustícia.

– L’aventura del pensament crític davant del conformisme intel·lectual i els
vells esquemes del passat.

– L’actitud democràtica radical que rebutja acceptar les desigualtats socials.

Els canvis en tots els àmbits de l’activitat humana, en aquests 18 anys, han
sigut importants. Està en marxa un procés d’involució democràtica i s’han
deteriorat les llibertats democràtiques; hem perdut drets socials i civils que
han costat molt d’esforç aconseguir; les institucions polítiques i judicials es
troben molt allunyades de les majories socials, ha augmentat la desigualtat
social i no obstant això ha disminuït la mobilització social de fa uns anys… i en
relació al País Valencià es segueix sense reconèixer la marginació històrica i el
infra-finançament del nostre país per a un desenvolupament socioeconòmic
sostenible i uns serveis públics universals i de qualitat.

L’aparició sobrevinguda de l’extrema dreta en l’àmbit institucional –procés
emergent en tota la UE– afegeix més incerteses i perills sobre la construcció de
democràcies avançades socialment i culturalment en el marc d’un Estat
Democràtic i Social de Dret en tot el vell continent. Tot sembla indicar que les
dretes espanyoles volen assaltar les institucions públiques valencianes a l’estil
Andalusia.

És en aquest context en el qual hem de re-col·locar el nostre projecte. L’acció
social comunitària, la difusió cultural alternativa i en l’àmbit del pensament
crític l’empenta de la reflexió i del debat sobre els problemes sociopolítics
contemporanis, la denúncia de la corrupció política i per extensió també ètica
que es puguen donar o es donen en les institucions públiques i privades han
de continuar sent uns senyals inequívocs de la nostra identitat.

Objectius Generals
– Consolidar amb propostes pràctiques la idea de Ca Revolta com a espai
obert on es puga desenvolupar qualsevol projecte sociocultural d’interés per
persones o col·lectius amb els que ens relacionem. En aquest sentit,
elaborar un protocol de relació amb altres col·lectius que es reuneixen en
aquesta casa i si fóra possible formular una proposta conjunta de cogestió
de les nostres instal·lacions.
– Dotar-nos d’una estructura organitzativa àgil, transparent, participativa i els
més horitzontal possible.
– Fer efectiva l’exigència a l’Ajuntament de València perquè puguem
materialitzar una llicència de funcionament de les diferents dependències de
Ca Revolta més adequada per a –entre altres coses– poder desenvolupar
activitats musicals i fer més agradable l’ambient de la cafeteria, atès que és
la porta d’entrada a la Casa.

Reviscolar l’àmbit organitzatiu de Ca Revolta
El model organitzatiu amb què vam començar a funcionar ja fa temps que
manifestava la seua incapacitat per a incorporar noves idees i noves persones
en la gestió general de la Casa. No hem tingut la capacitat de prendre decisions
coherents i de canvi en aquest àmbit i això ha contribuït a una permanent
inestabilitat.

Fa temps que no poques companyes i companys han assenyalat aquesta
anomalia entre una potent projecció pública –evidentment fruit de l’esforç
dels diversos col·lectius d’activistes de Ca Revolta i de molta gent de forma
anònima– i una estructura interna cada vegada més deficient i anquilosada,
que no ha permès un relleu generacional sense tuteles.

Amb la intenció de superar aquesta dicòtoma realitat, la proposta per a
modificar aquesta situació és la següent:

L’Assemblea General d’Amics i Amigues de Ca Revolta (base associativa de la Casa) és l’espai legitimat per a fiscalitzar i orientar el projecte.

Un Equip de Coordinació (Junta Directiva) triat per l’Assemblea General i amb la funció d’assegurar la gestió quotidiana de Ca Revolta.

Un Consell de Ca Revolta com a espai compost per totes les
persones activistes d’aquesta Casa que vulguen participar en les
decisions de caràcter general i que afecten el conjunt. Així mateix,
tindrà capacitat per a fiscalitzar la faena de l’Equip de Coordinació.

Una Àrea de Feminisme que, recollint la nostra pròpia experiència en
aquest àmbit puga impulsar iniciatives de debat i intervenció útils per
a les transformacions socials i personals necessàries en el terreny de la
igualtat entre homes i dones, des d’una perspectiva feminista.

Una Àrea Social.

En aquest àmbit s’han desenvolupat múltiples projectes i en els últims anysel col·lectiu de treball social de Ca Revolta (en aquests moments en stand by, repensant-nos com podem continuar el projecte amb noves propostes) ha estat produint taules redones, xarrades, debats oberts, cinema-fòrums, articles enpremsa i en revistes socials, documents propis, hem participat en llibrepublicats i presentant llibres d’interés per a la intervenció i el treball social.

Per diverses raons hem considerat que l’àmbit d’allò “social”, en ser tan vast, es mereix que nosaltres ampliem també l’àmbit d’actuació en aquest terreny.

Els serveis socials comunitaris són un territori molt gran per a treballar i deixen
fóra alguns altres àmbits molt importants com són: el dret a l’habitatge, la
violència de gènere, el dret al refugi, a l’asil i a una integració justa i
democràtica de la immigració extracomunitària, l’urbanisme integrador i
socialment sostenible o la defensa de l’Horta i la sobirania alimentària.

La proposta és organitzar una trobada pròximament (mes d’abril) per a
abordar com podem intervindre en el territori d’allò “social”.

Una Àrea Cultural

Des dels inicis Ca Revolta ha volgut prestar atenció a la cultura, a tots els
fenòmens culturals en totes les seues diverses manifestacions. Amb un
plantejament crític i amb especial atenció a la creació i interpretació
autòctona: artistes de la terra i que s’expressen en valencià. En especial, joves
amb inquietuds artístiques que no troben fàcilment un lloc on presentar la
seua obra primerenca.
Amb un enfocament allunyat de la indústria cultural al servei d’interessos
comercials. Sense censures: l’únic que no cap a Ca Revolta són exhibicions de
racisme, masclisme, homofòbia o xenofòbia. Les arts plàstiques, les arts
escèniques, la literatura, la cultura tradicional valenciana, les festes populars…
han tingut un paper rellevant en la programació habitual de la Casa i han de
continuar sent un eix principal de la seua activitat, a través de presentacions
de llibres, exposicions, sessions cinematogràfiques i audiovisuals, tallers,
concerts, representacions teatrals, performances o encontres poètics.
La producció pròpia en el terreny cultural és un altre apartat al que Ca Revolta
no hauria de renunciar. En aquest sentit i atesa la nostra pròpia experiència, hi
ha dues referències importants –encara que desigualment valorades per quasi
tots nosaltres– que són els espais creats per “Xara-Audiovisuals per al Canvi” i
el programa de “Al 10 de Santa Teresa” en Ràdio Klara.
En aquest procés de debat per a reformular el nostre projecte, cal recuperar un
major compromís col·lectiu amb aquestes dues iniciatives i si a això li sumem
noves iniciatives –Kulturarts és un exemple d’això– debatent també el paper
(no sempre ben reconegut com una activitat general de la Casa) de les
exposicions anuals per a donar suport a creadors novells, és possible tornar a
posar en valor alguns aspectes importants de la nostra activitat cultural.
El circuit de teatre o el cinema-fòrum són altres activitats que hem d’intentar
tornar a implementar, però donat el context actual necessitem afinar al màxim
perquè desperten major interés. La raó és que des del canvi institucional
progressista en les nostres institucions autonòmiques i municipals, s’ha
diversificat i ampliat considerablement l’oferta cultural en el conjunt del país i
especialment a la ciutat de València.
Una revisió de la proposta que col·legues de Xara van presentar en el seu
moment, per fer un balanç de 15 anys d’activitat cultural de Ca Revolta, resulta
molt il·lustrativa de l’important bagatge que tenim en l’àmbit de la difusió
cultural alternativa.
7º Una Àrea de Pensament Crític
En aquest canvi d’època en què ens trobem s’amunteguen els temes d’interés
per al debat públic. A continuació citem alguns debats que tenen un interés
indubtable però que, com assenyala la nota explicativa sobre aquest text, es
proposen per a la seua consideració però que l’Assemblea pot canviar per uns
altres que estime més interessants o més prioritaris.

Repercussions de la globalització manu militari a l’Orient Mitjà i a
àmplies zones del nord, est i centre d’Àfrica, amb les tràgiques
repercussions en la població civil que han desembocat en centenars de
milers de refugiats i immigrants. L’Europa fortalesa es tanca a pany i clau
amb l’emergència d’una extrema dreta que ja governa en diversos països
de la Unió Europea i és una amenaça en d’altres, agitant les banderes de la
xenofòbia, el nacionalisme excloent, el sentiment anti-immigració i l’odi
racial.

La degradació democràtica com una amenaça tangible a l’estabilitat
d’Europa en general i a tots i cadascun –encara que amb desigual
intensitat– dels països membres de Europa. Degradació del mateix
concepte de la democràcia, dels drets socials i civils i de la insegura
continuïtat dels estats providència moderns.

Situació del procés polític-judicial a Catalunya i les seues repercussions
tant en la societat catalana com en la resta de pobles de l’Estat espanyol.

Des de la pluralitat de mirades realment existents que van des d’un encaix
constitucional nou del règim autonòmic, la república federal i el dret a
decidir.

L’augment de les desigualtats socials avui i les estratègies per a
combatre-les adequadament amb propostes sociopolítiques,
econòmiques, però també i molt important contraposant els valors de la
cultura democràtica de la solidaritat i la igualtat. Reivindicació d’una altra
manera de viure sense el consumisme desaforat que envaeix les nostres
societats.

El canvi climàtic i les seues repercussions en l’alimentació i la gestió de
l’aigua, les catàstrofes, tsunamis i inundacions, la contaminació o el
despoblament. Els desenvolupaments urbanístics actuals i la defensa dels
espais naturals (l’Horta) o del medi rural.

6º Una Àrea de Promoció d’Activitats
Qualsevol observador mitjanament informat de la producció d’activitats i del
foment d’iniciatives socioculturals de Ca Revolta sap que ha existit en aquesta
Casa una comissió d’activitats que s’ha encarregat d’ordenar-les i publicitarles.
Aquest és un àmbit de treball que cal pensar en reorientar, ja que després de
tants anys, amb els canvis esdevinguts en la pròpia estructura interna i amb
una falta creixent de persones dedicades a això, aquelles que continuen
donant-li vida troben molt difícil i pesat continuar en aquestes condicions.
Sembla clar que ha d’existir un espai que canalitze el conjunt d’activitats. El
problema és com fer-ho de forma que siga atractiu. Pareix que és possible
formular una proposta, atenent al fet que el procés de debat que tenim en
marxa pot aportar idees valuoses junt al que puguen aportar també les
persones que han treballat en aquest espai, així com recaptar també l’opinió
de les dues persones treballadores d’aquesta casa.
9è Adequar els Estatuts de l’associació
Sembla una qüestió necessària que hem d’adequar uns estatuts que hui en dia
-lògicament- no reflecteixen la realitat de Ca Revolta i que cal fer-ho amb
participació del conjunt d’amics i amigues que sustenten i donen vida al
projecte d’aquesta Casa.

La nova norma reguladora ha d’aclarir la dualitat Centre de Recursos Just
Ramírez-Ca Revolta i ha de fixar les finalitats de la Casa.
– Ha d’establir l’organigrama que sancione l’Assemblea General, en el procés
de debat, sobre la reformulació del nostre projecte.
– Assegurar l’elecció dels càrrecs representatius de la Casa i la renovació
biennal de forma total o parcial d’aquestes persones.
– Assenyalar els drets i deures de les diferents modalitats de sòcies i socis
establides en els actuals estatuts…
– Fixar en quina situació i amb quins criteris l’Assemblea General pot decidir
la seua dissolució i què fer amb el seu patrimoni.

En data de hui -àdhuc sent una associació sociocultural- sembla inexcusable
no fer una referència als vents que des del sud peninsular han començat a
qüestionar de forma alarmant als nostres drets polítics, socials, nacionals i
culturals i que són una amenaça per als qui estem obstinats en una
democràcia participativa i a dinamitzar un teixit associatiu progressista que vol
potenciar el desenvolupament comunitari i el compromís ciutadà amb la cosa
pública. No som indiferents davant una involució democràtica i haurem de
debatre que podem fer -de forma activa- per impedir aquesta involució.
L’Assemblea d’Amics i Amigues de Ca Revolta té en aquest sentit -com en tota
la resta de coses que ha de decidir- l’última paraula sobre: Què fer?
____________________________________________________________________________________

Nota aclaridora per a interpretar el document

La intenció deliberada de les notes obertes “REFORMULAR IDEES I PRÀCTIQUES PER A
UN NOU IMPULS DE CA REVOLTA” que es proposen per al debat de l’Assemblea de Ca
Revolta és la de un document orientatiu i obert a les aportacions de tothom al voltant
de les qüestions que alguns pensem són les més rellevants sobre les quals aquesta
assemblea ha de pronunciar-se amb l’objectiu de donar-li una eixida en positiu a
l’actual situació.
No planteja objectius específics que es deriven dels tres objectius generals -que sí es
proposen- per entendre que és millor deixar espai lliure de referències alguns apartats
perquè cadascú puga aportar idees i propostes operatives que li donen contingut a
eixos objectius i que lògicament les concrecions que s’aporten es puguen incorporar
definitivament al full de ruta a seguir sempre que siguen sancionades favorablement
per l’Assemblea d’Amics i Amigues de Ca Revolta.
Així mateix, hi ha altres àmbits que es formulen amb la mateixa intenció:
Les propostes d’organització i desenvolupament de l’Assemblea, que s’exposen en
l’últim punt, són solament indicatives i fa falta arribar -amb un reglament ad hoc- a un
acord satisfactori, en benefici d’una eficient utilització dels temps de l’assemblea,
però si no és possible quedaria per a ser sancionada al començament de la mateixa
Assemblea:
1. Mesa de moderació de l’Assemblea: Presentació i justificació de l’assamblea
2. Regulació dels debats i intervencions d’exposició dels documents
3. Triar a la mesa electoral
4. Norma d’elecció de l’Equip de Coordinació i nombre de vocals
5. Candidatures i sistema electoral
6. Possibles canvis a incorporar als estatuts

València, març de 2019

Publicat dins de Sin categoría

DIMARTS 21 DE NOVEMBRE, 19.30 H REFLEXIONS I EXPERIÈNCIES D’INTERVENCIÓ SOCIAL A L’ÀMBIT DELS DRETS SOCIALS Amb Juan David Santiago, professional del Treball i l’Educació social, activista de la gitaneïtat i dels drets LGTB, i membre del Col·lectiu Diversitat a Alacant.

Publicat dins de Sin categoría

Jornades Debats Oberts de la Tardor

Aquest mes de novembre celebrem els 17 anys de l’obertura de Ca Revolta a la ciutat de València i els 20 anys de l’inici de l’engegada del nostre projecte sociocultural.

Tot això malgrat les enormes dificultats que hem hagut de sortejar i que, en alguna mesura, continuem sortejant per desenvolupar plenament un projecte de trobada ciutadana per a la difusió cultural alternativa, la intervenció social i la reflexió sobre els problemes del nostre temps, del nostre país i d’aquesta ciutat.

Hem volgut celebrar-ho amb una proposta d’activitats diverses amb l’objectiu d’abordar temes que entenem tenen d’actualitat per les seues repercussions sociopolítiques, cíviques i culturals.

Aquestes jornades tindran lloc al llarg del mes de novembre, amb el següent calendari:

Dijous 9 de novembre, 19.30h

REFUGIATS: QUÈ PASSA DESPRÉS DE L’INCOMPLIMENT DE LES QUOTES D’ACOLLIDA?

Amb la participació de

Javier de Lucas,
catedràtic de Filosofia del Dret i Filosofia Política de la Universitat de València i membre de l’Institut Interuniversitari de Drets Humans, i

Jaume Durà,
coordinador de CEAR-PV.

Dimarts 21 de novembre, 19.30h

REFLEXIONS I EXPERIÈNCIES D’INTERVENCIÓ SOCIAL A L’ÀMBIT DELS DRETS SOCIALS

Amb

Juan David Santiago,
professional del Treball i l’Educació socials, activista de la gitaneïtat i dels drets LGTB, i membre del Col·lectiu Diversitat a Alacant.

Dijous 23 de novembre, 19.30h

EL CAPITALISME AVUI. ALTERNATIVES DES DE LA SOBIRANIA ALIMENTÀRIA

Amb

Clara Griera,
enginyera agrònoma i cooperativista, i

Josep Manel Busqueta,
economista i pastisser,

participants del llibre Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme.

Dissabte 25 de novembre, 12.00h

40é ANIVERSARI DE L’ASSASSINAT DE MIQUEL GRAU

Homenatge en el carrer que porta el seu nom entre Benicalap i Beniferri, on col·locarem un socarrat. Hi intervindran

La Colla Gatzara, Estrela Roja de Benimaclet, Bernat ‘El Negre’, membres d’Al Tall, Borja Penalba i la diputada valenciana Llum Quiñonero.

pdf

debats-oberts-17

Publicat dins de Sin categoría

Eines de pensament per construir comunitat. A propòsit del llibre Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra? [1]

llibre_acte_presentacioPer Javier Aguado Abad (Membre del col·lectiu).

«Proposem l’obertura d’un ampli debat sobre l’ideal comunitari íntimament lligat a la plena ciutadania social; un ideal de comunitat que realitze un principi de desmercantilització i de despatriarcalització de les relacions humanes, en el sentit que siguen predominants en l’acció individual i col·lectiva les motivacions i actituds igualitàries, prosocials, altruistes i cooperatives, generadores de bé comú, confiança social i suport mutu.»Ca Revolta (2013), Per una Carta Valenciana de Drets Socials com a procés de construcció de la Ciutadania Social Comunitària. [2]

El primer de maig del 2013 Ca Revolta vàrem fer públic el document de reflexió i per a la reflexió del qual destaquem ara l’entradeta d’aquesta nota. En el moment de màxima regressió social a l’àmbit tant del País Valencià com de l’Estat, el document pretenia posar l’atenció sobre una sèrie d’aspectes que sosteníem que estaven en la base d’eixe procés regressiu.

Per una banda, assenyalàvem, denunciant-lo, l’èxit integrador del conflicte social que havia tingut el pacte postbèl·lic Capital-Treball conegut com l’Estat de benestar, amb la producció d’una consciència ciutadana d’absoluta indefensió i impotència davant els poders econòmics, polítics i culturals que defensen i, alhora, cristal·litzen la lògica del capital. Seguidament, subratllàvem com aquest èxit integrador del conflicte social havia permés un ample període històric de pau social durant el qual el Capital havia desplegat, sense pràctica contestació, la colonització desposseïdora de tots els àmbits de l’existència humana, en tots els seus nivells, que abasten des dels grups humans primaris fins els grans àmbits geopolítics, passant, per descomptat, pel nivell comunitari. L’estratègia, sense dubte complexa, és, però, fàcilment enunciable: es tractava de desplaçar els conflictes del Capital amb el treball i la vida més enllà de l’ací-i-ara de la ciutadania del centre global benestant, carregant les conseqüències destructores a les perifèries geogràfiques, culturals, simbòliques i mediambientals; a les socials, nacionals, de gènere, etc.; però també, mitjançant el desplegament de l’economia finaciaritzada, en la dimensió temporal, cap a les generacions futures. L’objectiu, igualment complex, és també concret en la seua descripció: crear i sostenir, tant de temps com fos possible, la ficció que existeix una compatibilitat suficient per a una suposada majoria social entre el mercat, la democràcia, els drets de ciutadania i la vida.

llibre

La lògica desposseïdora amplià, durant aquest període d’engany col·lectiu tan sols vàlid per al Centre Global, el seu propi àmbit d’actuació. En connivència amb la més secular lògica del Patriarcat, també durant les dècades de vigència de la ficció del Model Social Europeu, s’inicià, es desplegà i, finalment, es consolidà una transformació a gran escala del preexistent esquema de producció i de provisió de cures, creant un nou circuit global de producció i distribució dels treballs de cures, amb processos de mercantilització d’aquells d’aquests treballs susceptibles de generar plusvàlues, i desplaçant a les perifèries -no sols geogràfiques, sinó també simbòliques i socials, com dèiem- aquells d’aquests treballs no susceptibles de mercantilització profitosa per al Capital. Tot això, alhora, per tal de produir una crisi de cures amb un gran potencial disciplinador de la ciutadania, comparable amb el potencial disciplinador que històricament havia sigut propi de la relació salarial.

El procés desposseïdor no sols abastà també l’àmbit de la producció i la reproducció de la vida a través del sotmetiment, domini i espoli dels treballs de cures. La colonització capitalista desplegà la seua ofensiva també sobre el patrimoni probablement més indiscutiblement comú: el medi ambient, la Natura, la Terra. No solament mercantilitzant recursos naturals no produïts humanament, sinó mantenint fora de la lògica del valor mercantil els embornals col·lectius, de forma que els costs destructius de la lògica capitalista foren assumits pel comú, i no per qui els produïa se n’aprofitava. És aquest darrer un clar i paradigmàtic exemple de l’oportunisme capitalista: l’aplicació pel Capital de la lògica del comú, que li és aliena i contrària a la seua pròpia i medul·lar lògica, precisament per permetre-se no assumir aquests els costos insuportables de la seua lògica propietària i acumuladora. I més encara: patrimonialitzant/propietaritzant la vida mateixa, subjectant a patents noves formes de vida que desplacen les comunes, generant dependències fatals per a la vida en general i, en particular, la humana, per la via de desproveir de valor (valor d’ús, volem dir) el comú en que consisteixen els equilibris ecosistèmics que subjauen a la vida i la sostenen.

Repartidora2optim.jpg

Quan parlàvem de Ciutadania Social i Comunitària féiem referència al que defensàvem com a àmbit privilegiat des del qual les persones podríem articular un procés de transformació d’aquesta realitat negadora de la vida i, per eixe motiu, productora de patiment: la comunitat, entesa com un àmbit de proximitat idoni per a la provisió de benestar mitjançant pautes relacionals de suport mutu, però també de resistència davant l’ofensiva destructora –nihilitzadora, més bé- del capitalisme i del patriarcat, així com d’agència del canvi transformador. Els Drets Socials operen en eixe àmbit com eines que permeten desmercantilitzar el necessari per a la vida, de manera que la pertinença a la comunitat i la conformació i cohesió d’aquesta fos possible. Volíem dir que la configuració d’una ciutadania social sense que, al mateix temps, fos comunitària era un oxímoron com el que ja hem patit amb el Vell Model Social Europeu que representava l’Estat de benestar. Un sistema de drets socials combinat amb l’existència d’un espai social com el comunitari era la clau de volta de la nostra proposta per a la transformació. Drets socials com a conquestes a l’Estat (en sentit ample) i al Mercat (també en sentit ample), per construir un espai alliberat i sostingut mitjançant la relació humana de proximitat i suport mutu des del qual operar la transformació des de la lluita plantejada i desplegada col·lectivament, com a subjectes col·lectius, però en sentit de comunitat.

El passat divendres, 20 de gener, a La Repartidora (Benimaclet) [3], algunes companyes del Col·lectiu de Treball Social de Ca Revolta assistírem a la presentació d’un llibre que, sota el títol Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra? (Tigre de Paper Edicions, 2016), compila una sèrie de textos que, segons assenyala amb raó el mateix llibre, poden ser eines útils per a reflexionar críticament sobre «dos puntals del sistema capitalista patriarcal: la propietat privada i el treball assalariat.» El llibre el prologa Josep Manel Busqueta, company amb el qual hem compartit militància durant ja quasi vint anys, a través de col·lectius germans en resistència i lluita per la transformació, lligats des de fa dècades mitjançant la xarxa estatal de lluita contra l’exclusió i l’empobriment que és Baladre [4]. Josep Manel conclou el pròleg fent menció del valor i del potencial d’eixes experiències que nosaltres, a Ca Revolta, encaixàvem en el concepte de comunitat. Josep Manel diu:

«No hi ha projectes o propostes petites. Qualsevol avenç en la direcció d’una forma distinta de concebre les relacions humanes, que contingui una manera diferent d’organitzar la propietat, es converteix en un gran exemple per a la resta de la comunitat i de la societat. (…).

Repartidora3.jpg

Sense la tasca d’experimentació, d’assaig i error, d’apoderament popular i de diagnosi concreta que suposen aquestes propostes, difícilment tindrà sentit disposar de més poder institucional. Al contrari, ha de ser la potència que contenen aquests àmbits d’autonomia del capitalisme la que ha de possibilitar el trànsit a acte polític i institucional transformador. Així, doncs, sembrar els nostres pobles, barris i ciutats d’experiències concretes que apostin per formes diferents de propietat serà com la gota d’aigua que, amb temps i tenacitat, aconseguirà fondre el granit del capitalisme. En totes aquestes experiències de propietat col·lectiva s’entreveu la societat com un destí comú, en què el ple desenvolupament de cada individu dependrà del ple desenvolupament de totes i tots.»

Josep Manel participa activament al Seminari d’Economia Crítica Taifa [5], a Barcelona. Miren Etxezarreta Zubizarreta, que és també membra destacada d’aquest Seminari, fa escasses setmanes, a un article-entrevista a Público [6], concloïa en la mateixa línia que estem esmentant. Després de reflexionar respecte de les limitacions dels canvis a les institucions que tenen encarregada la intermediació del conflicte social, polític i econòmic en les democràcies capitalistes del centre global, destaca la necessitat de la conformació d’iniciatives de caràcter comunitari, entorn de les quals es puguen articular realitats relacionals fonamentades en el suport mutu i orientades a la transformació de baix cap a dalt. Paga la pena citar-la:

«Nunca en la historia del capitalismo había habido tantos pequeños grupos de gente tratando de vivir de una forma distinta. Son multitud de florecitas con una minoría de fuerza -no me hago ilusiones- pero, si somos capaces de desarrollarlas, este tipo de iniciativas pronto se convertirán en una importante vía hacia la transformación social.»

El canvi institucional, sense una ciutadania activa, és, sense dubte, una realitat molt limitada. Però eixa ciutadania activa, activada sòcio-políticament per ser més precisos, és -més bé, serà- allò que referíem quan déiem Ciutadania Social, però també, de manera imprescindible, Comunitària.

foto_baladre_Mota_del_Cuervo_2000optm.jpg

Mentrestant, nits com la del passat divendres sostenen l’ànim, l’alegria necessària. Compartírem taula i pa al Terra (Benimaclet), després de l’acte, amb Josep Manel, companyes de CaMot (Xàtiva), del projecte editorial Tigre de Paper (Manresa), companyes del col·lectiu amfitrió La Repartidora (Benimaclet) i gent de Ca Revolta. Que parlen les imatges! De les fotos que posem, una d’elles és de l’any 2000; apareguem en ella, juntes, companyes que estàvem també juntes anit, dèsset anys després. En aquell moment compartíem a unes jornades a Mota del Cuervo (Conca) on reflexionàvem precisament sobre renda bàsica i la necessitat de superar el vincle salarial. No va ser exactament una retrobada el que ens passà la nit del divendres, per la senzilla raó del fet que no hem parat de compartir durant aquest temps. Resistim, llavors, i això no és poca cosa. Més bé, sembla que es tracta d’allò que estàvem parlant, aparentment en abstracte, al llarg d’aquesta nota: proximitat i vincle de suport mutu, per poder transformar, mentre també vivim i gaudim.

Notes:

[1] Més informació del llibre al web de Tigre de Paper Edicions:

http://www.tigredepaper.cat/wordpress/qui-pot-comprar-o-vendre-el-cel-la-forca-de-treball-o-lescalfor-de-la-terra-antologia-sobre-la-propietat-privada-i-el-treball-assalariat-proleg-del-llibre-a-carrec-de-josep-manel-busqueta/

[2] El text complet del nostre document es pot descarregar a la següent adreça:

http://carevolta.org/wp-content/uploads/CARTA.pdf

[3] Més informació d’aquesta iniciativa al seu web:

http://larepartidora.org/

[4] Més informació sobre Baladre al seu web:

http://www.coordinacionbaladre.org/

[5] Més informació sobre el Seminari d’Economia Crítica Taifa al seu web:

http://seminaritaifa.org/

[6] El text complet d’aquest article-entrevista està disponible al següent enllaç:

http://www.publico.es/politica/miren-etxezarreta-crear-partidos-nuevos.html

Guardar

Publicat dins de Sin categoría

DIJOUS 19 DE GENER: DEBAT OBERT AMB GUSTAVO GARCIA

gustavo-garcia-herrero

El col·lectiu de Treball Social us convida a participar en un debat amb GUSTAVO GARCÍA HERRERO, membre de l’Associació Estatal de Directors i Gerents de serveis socials. Director de l’alberg municipal i Casa de Amparo de Saragossa. Coordinador i ponent de l’Informe Sobre l’Estat Social de la Nació 2015).

Amb ell discutirem sobre l’ADN del nou model de societat en el qual ja estem instal·lats i que ens sembla imprescindible per a poder parlar tant dels drets socials com dels serveis socials amb una major perspectiva.
Parlarem de com pensem que està la societat i que conseqüències va a tenir sobre la convivència i la inclusió social.
També apuntarem notes crítiques sobre la construcció d’un nou model social valencià.

Publicat dins de Sin categoría

De nou, PER UN NOU MODEL SOCIAL VALENCIÀ

democracia_real_ya_05b
“Totes les mesures empreses en nom del «rescat de l’economia» es converteixen, com tocades per una vareta màgica, en mesures que serveixen per enriquir als rics i empobrir als pobres”.  ZYGMUNT BAUMAN

En novembre de l’any passat -en un article d’opinió publicat en Levante/EMV- vam fer referència als tres grans blocs en els quals -en la nostra opinió- es podia vehicular un canvi de llarg abast en el model social valencià i per extensió en el sistema públic de serveis socials…..avaluació de les politiques públiques….

En primer lloc, un Pla d’Ordenació a partir del “model en vigor” que posara racionalitat en el maremàgnum que havia organitzat el govern del PP res més arribar a la Generalitat. Després de 20 anys de poder absolut i absolutista, la qual cosa ens han deixat un mosaic caòtic i irrecognoscible que barreja drets, principis, recursos i serveis en una gran quantitat de textos normatius que, en bastants ocasions, es contradiuen entre si. Un no-model que ha anat substituint els drets socials subjectius per un conjunt molt precari de prestacions i recursos – tendits solament fins a l’existència de pressupost- i la gestió del qual ha estat guiada per una filosofia assistencialista decimonònica i per criteris de discrecionalitat al marge dels reconeguts com a drets de ciutadania en un estat social i democràtic de dret.

En segon lloc, l’elaboració d’una Carta Valenciana de Drets Socials com a instrument jurídic que garantisca i blinde els drets socials dels i les valencianes, però que a més puga contribuir al desenvolupament d’un nou procés de construcció d’una ciutadania social i comunitària.

En tercer lloc, l’elaboració d’una Nova Llei de Serveis Socials i d’Autonomia Personal que situe als ajuntaments -o a àmbits locals supramunicipals- en el centre de gravetat d’un nou sistema públic de serveis socials, tant els generals com els específics.

Com a conseqüència de tot açò, entenem que s’han d’abordar canvis en àmbits igualment sensibles com en la protecció de menors i de dones en situació de risc, els aspectes socials de la salut mental, les persones sense sostre, les drogodependències, les persones recluses i exrecluses, l’atenció a refugiats, demandants d’asil i immigrants sense recursos, la cooperació solidària i els plans de lluita contra la pobresa.

Som coneixedors de les enormes dificultats que estan havent de superar les responsables de la Conselleria d’Igualtat i Inclusió Social. No se’ns escapa que la tasca de desenrunar les ruïnes que han deixat els gestors del PP, en l’àmbit del benestar social, tampoc serà fàcil, ja que tots els consellers -i han sigut molts- que han passat per aquesta àrea, des de Sanmartin fins a Sánchez Zaplana, passant per personatges tan térbols i corruptes com Cotino i Blasco, han estat al servei del seu propi enriquiment i del d’un conjunt d’empreses amigues que, a canvi, li han finançat les seues campanyes electorals o les seues butxaques particulars.

També coneixem a bona part del magnífic i compromés planter de professionals dels quals s’ha envoltat la vicepresidenta del Consell i Consellera d’Igualtat i Inclusió Social, Mónica Oltra, per a intentar tirar avant un model social basat en una filosofia radicalment diferent dels pressupostos neoliberals que ha vingut presidint les actuacions polítiques i administratives de la Generalitat. Ens cal una nova filosofia que fonamente propostes d’intervenció social -des de les institucions públiques- al servei de les persones, dels grups socials més vulnerables i de les comunitats veïnals de les zones i els barris populars.

Ja vam dir, també, que valorem molt positivament el fet de vincular l’àmbit del benestar i els drets socials a la Vicepresidència del Consell.

Han passat, onze mesos d’aquell articule i una mica més d’un any des de la constitució d’un nou govern de la Generalitat, després el magnífic canvi polític-electoral que la ciutadania valenciana va imposar al maig del 2015. Ens sembla un bon moment per a la reflexió crítica sobre l’orientació i el treball realitzat des de la Conselleria d’Igualtat i Inclusió Social en relació a la construcció d’un nou model social valencià i per a açò considerem el més pedagògic establir uns criteris d’avaluació que puguen ser compartits des de l’àmbit de l’associacionisme, els moviments socials i del peculiar teixit social valencià.

En aquest sentit, aclarir que per a nosaltres les dinàmiques de l’Administració són unes i les del teixit social són unes altres. Amb dues deuen ser diferents, perquè són diferents. La legitimitat dels governs que donen els vots ciutadans és diferent de la legitimitat que, per la seua mateixa naturalesa, té el treball altruista que desenvolupen l’associacionisme i els moviments socials, tant en les propostes d’uns com en les protestes dels altres.

El limitat espai d’aquest article no permet un desenvolupament més ampli de continguts del que ens és possible desenvolupar. Així doncs, centrarem la nostra reflexió en quatre idees:

La primera fa referència al fet que es fan necessaris canvis legislatius profunds o el que és el mateix noves lleis socials i no reformes de les existents perquè no es pot reformar el que, per definició, és irreformable.

Una segona idea fa referència a desmuntar la dicotomia entre serveis socials generals (Atenció primària) i serveis socials específics (Atenció especialitzada) i dotar als ajuntaments de capacitat per a atendre les problemàtiques locals de forma integral a través d’agrupacions comarcals o d’àmbit territorial similar. En aquest sentit s’hauria de pensar a impulsar -d’una vegada per sempre- en una llei de comarcalització del País Valencià que enfortiria bastant a l’exercici ple dels drets socials.

La tercera idea apunta al caràcter comunitari que, per definició, implica a la ciutadania a participar en la cosa pública i en el desenvolupament de qualsevol servei públic relacionat amb els drets socials.
Independentment de les competències autonòmiques existents en matèria de drets socials, pensem que una Generalitat del canvi, de la gent corrent i del carrer, ha d’implicar-se en àmbits com el tancament dels CIEs, l’atenció sanitària universal per a immigrants, suport econòmic a projectes i entitats socials sense ànim de lucre, acolliment de refugiats, la violència de gènere, persones amb problemes de salut mental o la promoció de lloguers socials a les persones i famílies que pateixen desnonaments, per posar alguns exemples d’una atenció molt limitada.

L’enfocament comunitari suposa fer operativa una norma de participació ciutadana en tots els àmbits i territoris dels drets socials. Una norma que -al nostre judici- hauria de ser elaborada conjuntament entre l’administració i el teixit social, de manera que tothom es puga sentir representat i una mica més coresponsable amb l’esdevenir dels drets socials. A l’associacionisme social no se’ns pot demanar deixar d’exigir el que considerem just per molta ruïna que hi haja en les arques públiques. La gent també fa vint anys que està esperant i els últims nou patint les conseqüències d’una crisi que han creat les elits financeres i polítiques i que ha colpejat i encara avui segueix colpejant cruelment a molta gent.

És molt cert que comencen a veure’s algunes llums en tot aquest procés i que suposen avanços socials significatius: Nous enfocaments i de major sensibilitat social en l’Atenció a la Dependència i als recursos residencials, millor tracte i suport financer als ajuntaments, nous centres d’atenció a les dones i ja s’ha presentat una proposta de llei de Renda Ciutadana.

Però observem que persisteix determinades inèrcies que mantenen la sectorialitat i la compartimentació estanca dels serveis públics que han de garantir els drets socials.
No percebem canvis de tendència en el manteniment d’un excés de treball en despatxos i poc treball comunitari. Les polítiques democratitzadores de la participació ciutadana segueixen sent unilaterals. Funcionen de dalt a baix però tenen serioses mancances a la inversa.

Finalment agilitzar tres qüestions que impliquen tant a l’acció de govern com del Pacte del Botànic: L’elaboració d’una llei de comarcalització que apropen els drets socials a la ciutadania, una nova política de relació i pressupostària per a l’àmbit local i comunitari i una adequació de l’aparell tècnic i administratiu de les administracions públiques valencianes.

Sense una Administració més horitzontal i menys jeràrquica i burocràtica, més participada per tècnics solvents i compromesos amb els serveis públics es pot donar que la voluntat de canvi progressista que representa el Pacte del Botànic puga anar-se al trast.

Ens sembla què en cas contrari, les negres tempestes pareix que vaticinen les ombres d’un PP que pot eixir del KO tècnic en el qual es troba producte del rebuig ciutadà de la seua corrupció generalitzada. Hem de soterrar definitivament el “no-model” social dels conservadors que consisteix en substituir els drets socials per la assistència vuitcentista, la caritat i els bancs d’aliments i el que és el important: Tot allò amb el que el Partit Popular ha torturat l’accés als drets socials de molta gent: “Si, teniu dret però s’ha esgotat el pressupost” per tant si apliquem una línia d’intervenció institucional socialment progressista, cal assumir alguna cosa tan elemental com: Primer els drets i després el pressupost.

Mentrestant, bon vent i barca nova. El primer ho tenim de cara, la segona encara cal seguir sumant esforços per a construint-la amb bons materials.

Pep Pacheco.
Treballador Social. Col·lectiu de Treball Social de Ca revolta

Publicat dins de Sin categoría

17-O Bons tractes: Formació per a la solidaritat social

17 DIJOUS 19.00 – FORMACIÓ PER A LA SOLIDARITAT SOCIAL

BONS TRACTES
Aprenentatge de bones pràctiques i habilitats per a millorar les relacions interpersonals i, en especial, en la parella. El programa incideix en la capacitat de les persones per a gestionar els afectes recolzant-nos en valors com la igualtat entre dones i homes, l’autonomia personal, la resolució no violenta de conflictes i la llibertat per a decidir sobre les nostres vides.
Organitza: Col·lectiu de Treball Social de Ca Revolta i Grup Pels Bons Tractes

bons-tractes

Publicat dins de Sin categoría

Formació de voluntariat 2016

formació-cr

FORMACIÓ PER A LA SOLIDARITAT SOCIAL
Des del Col·lectiu de Treball Social de Ca Revolta hem elaborat i presentat un projecte de formació en matèries d’interés social a la convocatòria d’ajudes per a la realització de projectes dirigits a la promoció i al foment del voluntariat de la Direcció General d’Inclusió Social. Aquest projecte ha sigut dissenyat per que siga realment útil per a l’autoformació del col·lectiu de persones que integren l’assemblea d’activistes de Ca Revolta, així com per a totes aquelles persones properes a aquest espai.

• Serveis socials i atenció a la dependència.
• Immigració, asil i refugi.
• Lluita contra la pobresa i renda bàsica.
• Bons tractes.
• Les cures de la vida.
• Participació ciutadana.
• Cicle de cinema social.
• Poesia social.

De moment, disposem d’un calendari general i aproximat que podeu consultar en la targeta. Cadascun dels blocs temàtics es desenvoluparà en una sessió, amb opció a ampliar amb una segona segons la disponibilitat i voluntat de les persones participants, excepte en el cas del cicle de cinema social que comptarà amb una sessió bimensual i l’activitat de poesia social que es distribuirà en dues sessions durant l’últim trimestre de l’any.
Les dates de cadascuna de les sessions es concretaran amb la suficient antelació i es farà la difusió necessària per a facilitar la participació de totes les persones interessades.

Més informació i inscripcions a la web de Ca Revolta

Publicat dins de Sin categoría