De nou, PER UN NOU MODEL SOCIAL VALENCIÀ

democracia_real_ya_05b
“Totes les mesures empreses en nom del «rescat de l’economia» es converteixen, com tocades per una vareta màgica, en mesures que serveixen per enriquir als rics i empobrir als pobres”.  ZYGMUNT BAUMAN

En novembre de l’any passat -en un article d’opinió publicat en Levante/EMV- vam fer referència als tres grans blocs en els quals -en la nostra opinió- es podia vehicular un canvi de llarg abast en el model social valencià i per extensió en el sistema públic de serveis socials…..avaluació de les politiques públiques….

En primer lloc, un Pla d’Ordenació a partir del “model en vigor” que posara racionalitat en el maremàgnum que havia organitzat el govern del PP res més arribar a la Generalitat. Després de 20 anys de poder absolut i absolutista, la qual cosa ens han deixat un mosaic caòtic i irrecognoscible que barreja drets, principis, recursos i serveis en una gran quantitat de textos normatius que, en bastants ocasions, es contradiuen entre si. Un no-model que ha anat substituint els drets socials subjectius per un conjunt molt precari de prestacions i recursos – tendits solament fins a l’existència de pressupost- i la gestió del qual ha estat guiada per una filosofia assistencialista decimonònica i per criteris de discrecionalitat al marge dels reconeguts com a drets de ciutadania en un estat social i democràtic de dret.

En segon lloc, l’elaboració d’una Carta Valenciana de Drets Socials com a instrument jurídic que garantisca i blinde els drets socials dels i les valencianes, però que a més puga contribuir al desenvolupament d’un nou procés de construcció d’una ciutadania social i comunitària.

En tercer lloc, l’elaboració d’una Nova Llei de Serveis Socials i d’Autonomia Personal que situe als ajuntaments -o a àmbits locals supramunicipals- en el centre de gravetat d’un nou sistema públic de serveis socials, tant els generals com els específics.

Com a conseqüència de tot açò, entenem que s’han d’abordar canvis en àmbits igualment sensibles com en la protecció de menors i de dones en situació de risc, els aspectes socials de la salut mental, les persones sense sostre, les drogodependències, les persones recluses i exrecluses, l’atenció a refugiats, demandants d’asil i immigrants sense recursos, la cooperació solidària i els plans de lluita contra la pobresa.

Som coneixedors de les enormes dificultats que estan havent de superar les responsables de la Conselleria d’Igualtat i Inclusió Social. No se’ns escapa que la tasca de desenrunar les ruïnes que han deixat els gestors del PP, en l’àmbit del benestar social, tampoc serà fàcil, ja que tots els consellers -i han sigut molts- que han passat per aquesta àrea, des de Sanmartin fins a Sánchez Zaplana, passant per personatges tan térbols i corruptes com Cotino i Blasco, han estat al servei del seu propi enriquiment i del d’un conjunt d’empreses amigues que, a canvi, li han finançat les seues campanyes electorals o les seues butxaques particulars.

També coneixem a bona part del magnífic i compromés planter de professionals dels quals s’ha envoltat la vicepresidenta del Consell i Consellera d’Igualtat i Inclusió Social, Mónica Oltra, per a intentar tirar avant un model social basat en una filosofia radicalment diferent dels pressupostos neoliberals que ha vingut presidint les actuacions polítiques i administratives de la Generalitat. Ens cal una nova filosofia que fonamente propostes d’intervenció social -des de les institucions públiques- al servei de les persones, dels grups socials més vulnerables i de les comunitats veïnals de les zones i els barris populars.

Ja vam dir, també, que valorem molt positivament el fet de vincular l’àmbit del benestar i els drets socials a la Vicepresidència del Consell.

Han passat, onze mesos d’aquell articule i una mica més d’un any des de la constitució d’un nou govern de la Generalitat, després el magnífic canvi polític-electoral que la ciutadania valenciana va imposar al maig del 2015. Ens sembla un bon moment per a la reflexió crítica sobre l’orientació i el treball realitzat des de la Conselleria d’Igualtat i Inclusió Social en relació a la construcció d’un nou model social valencià i per a açò considerem el més pedagògic establir uns criteris d’avaluació que puguen ser compartits des de l’àmbit de l’associacionisme, els moviments socials i del peculiar teixit social valencià.

En aquest sentit, aclarir que per a nosaltres les dinàmiques de l’Administració són unes i les del teixit social són unes altres. Amb dues deuen ser diferents, perquè són diferents. La legitimitat dels governs que donen els vots ciutadans és diferent de la legitimitat que, per la seua mateixa naturalesa, té el treball altruista que desenvolupen l’associacionisme i els moviments socials, tant en les propostes d’uns com en les protestes dels altres.

El limitat espai d’aquest article no permet un desenvolupament més ampli de continguts del que ens és possible desenvolupar. Així doncs, centrarem la nostra reflexió en quatre idees:

La primera fa referència al fet que es fan necessaris canvis legislatius profunds o el que és el mateix noves lleis socials i no reformes de les existents perquè no es pot reformar el que, per definició, és irreformable.

Una segona idea fa referència a desmuntar la dicotomia entre serveis socials generals (Atenció primària) i serveis socials específics (Atenció especialitzada) i dotar als ajuntaments de capacitat per a atendre les problemàtiques locals de forma integral a través d’agrupacions comarcals o d’àmbit territorial similar. En aquest sentit s’hauria de pensar a impulsar -d’una vegada per sempre- en una llei de comarcalització del País Valencià que enfortiria bastant a l’exercici ple dels drets socials.

La tercera idea apunta al caràcter comunitari que, per definició, implica a la ciutadania a participar en la cosa pública i en el desenvolupament de qualsevol servei públic relacionat amb els drets socials.
Independentment de les competències autonòmiques existents en matèria de drets socials, pensem que una Generalitat del canvi, de la gent corrent i del carrer, ha d’implicar-se en àmbits com el tancament dels CIEs, l’atenció sanitària universal per a immigrants, suport econòmic a projectes i entitats socials sense ànim de lucre, acolliment de refugiats, la violència de gènere, persones amb problemes de salut mental o la promoció de lloguers socials a les persones i famílies que pateixen desnonaments, per posar alguns exemples d’una atenció molt limitada.

L’enfocament comunitari suposa fer operativa una norma de participació ciutadana en tots els àmbits i territoris dels drets socials. Una norma que -al nostre judici- hauria de ser elaborada conjuntament entre l’administració i el teixit social, de manera que tothom es puga sentir representat i una mica més coresponsable amb l’esdevenir dels drets socials. A l’associacionisme social no se’ns pot demanar deixar d’exigir el que considerem just per molta ruïna que hi haja en les arques públiques. La gent també fa vint anys que està esperant i els últims nou patint les conseqüències d’una crisi que han creat les elits financeres i polítiques i que ha colpejat i encara avui segueix colpejant cruelment a molta gent.

És molt cert que comencen a veure’s algunes llums en tot aquest procés i que suposen avanços socials significatius: Nous enfocaments i de major sensibilitat social en l’Atenció a la Dependència i als recursos residencials, millor tracte i suport financer als ajuntaments, nous centres d’atenció a les dones i ja s’ha presentat una proposta de llei de Renda Ciutadana.

Però observem que persisteix determinades inèrcies que mantenen la sectorialitat i la compartimentació estanca dels serveis públics que han de garantir els drets socials.
No percebem canvis de tendència en el manteniment d’un excés de treball en despatxos i poc treball comunitari. Les polítiques democratitzadores de la participació ciutadana segueixen sent unilaterals. Funcionen de dalt a baix però tenen serioses mancances a la inversa.

Finalment agilitzar tres qüestions que impliquen tant a l’acció de govern com del Pacte del Botànic: L’elaboració d’una llei de comarcalització que apropen els drets socials a la ciutadania, una nova política de relació i pressupostària per a l’àmbit local i comunitari i una adequació de l’aparell tècnic i administratiu de les administracions públiques valencianes.

Sense una Administració més horitzontal i menys jeràrquica i burocràtica, més participada per tècnics solvents i compromesos amb els serveis públics es pot donar que la voluntat de canvi progressista que representa el Pacte del Botànic puga anar-se al trast.

Ens sembla què en cas contrari, les negres tempestes pareix que vaticinen les ombres d’un PP que pot eixir del KO tècnic en el qual es troba producte del rebuig ciutadà de la seua corrupció generalitzada. Hem de soterrar definitivament el “no-model” social dels conservadors que consisteix en substituir els drets socials per la assistència vuitcentista, la caritat i els bancs d’aliments i el que és el important: Tot allò amb el que el Partit Popular ha torturat l’accés als drets socials de molta gent: “Si, teniu dret però s’ha esgotat el pressupost” per tant si apliquem una línia d’intervenció institucional socialment progressista, cal assumir alguna cosa tan elemental com: Primer els drets i després el pressupost.

Mentrestant, bon vent i barca nova. El primer ho tenim de cara, la segona encara cal seguir sumant esforços per a construint-la amb bons materials.

Pep Pacheco.
Treballador Social. Col·lectiu de Treball Social de Ca revolta

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Sin categoría. Guarda el enlace permanente.