Eines de pensament per construir comunitat. A propòsit del llibre Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra? [1]

llibre_acte_presentacioPer Javier Aguado Abad (Membre del col·lectiu).

«Proposem l’obertura d’un ampli debat sobre l’ideal comunitari íntimament lligat a la plena ciutadania social; un ideal de comunitat que realitze un principi de desmercantilització i de despatriarcalització de les relacions humanes, en el sentit que siguen predominants en l’acció individual i col·lectiva les motivacions i actituds igualitàries, prosocials, altruistes i cooperatives, generadores de bé comú, confiança social i suport mutu.»Ca Revolta (2013), Per una Carta Valenciana de Drets Socials com a procés de construcció de la Ciutadania Social Comunitària. [2]

El primer de maig del 2013 Ca Revolta vàrem fer públic el document de reflexió i per a la reflexió del qual destaquem ara l’entradeta d’aquesta nota. En el moment de màxima regressió social a l’àmbit tant del País Valencià com de l’Estat, el document pretenia posar l’atenció sobre una sèrie d’aspectes que sosteníem que estaven en la base d’eixe procés regressiu.

Per una banda, assenyalàvem, denunciant-lo, l’èxit integrador del conflicte social que havia tingut el pacte postbèl·lic Capital-Treball conegut com l’Estat de benestar, amb la producció d’una consciència ciutadana d’absoluta indefensió i impotència davant els poders econòmics, polítics i culturals que defensen i, alhora, cristal·litzen la lògica del capital. Seguidament, subratllàvem com aquest èxit integrador del conflicte social havia permés un ample període històric de pau social durant el qual el Capital havia desplegat, sense pràctica contestació, la colonització desposseïdora de tots els àmbits de l’existència humana, en tots els seus nivells, que abasten des dels grups humans primaris fins els grans àmbits geopolítics, passant, per descomptat, pel nivell comunitari. L’estratègia, sense dubte complexa, és, però, fàcilment enunciable: es tractava de desplaçar els conflictes del Capital amb el treball i la vida més enllà de l’ací-i-ara de la ciutadania del centre global benestant, carregant les conseqüències destructores a les perifèries geogràfiques, culturals, simbòliques i mediambientals; a les socials, nacionals, de gènere, etc.; però també, mitjançant el desplegament de l’economia finaciaritzada, en la dimensió temporal, cap a les generacions futures. L’objectiu, igualment complex, és també concret en la seua descripció: crear i sostenir, tant de temps com fos possible, la ficció que existeix una compatibilitat suficient per a una suposada majoria social entre el mercat, la democràcia, els drets de ciutadania i la vida.

llibre

La lògica desposseïdora amplià, durant aquest període d’engany col·lectiu tan sols vàlid per al Centre Global, el seu propi àmbit d’actuació. En connivència amb la més secular lògica del Patriarcat, també durant les dècades de vigència de la ficció del Model Social Europeu, s’inicià, es desplegà i, finalment, es consolidà una transformació a gran escala del preexistent esquema de producció i de provisió de cures, creant un nou circuit global de producció i distribució dels treballs de cures, amb processos de mercantilització d’aquells d’aquests treballs susceptibles de generar plusvàlues, i desplaçant a les perifèries -no sols geogràfiques, sinó també simbòliques i socials, com dèiem- aquells d’aquests treballs no susceptibles de mercantilització profitosa per al Capital. Tot això, alhora, per tal de produir una crisi de cures amb un gran potencial disciplinador de la ciutadania, comparable amb el potencial disciplinador que històricament havia sigut propi de la relació salarial.

El procés desposseïdor no sols abastà també l’àmbit de la producció i la reproducció de la vida a través del sotmetiment, domini i espoli dels treballs de cures. La colonització capitalista desplegà la seua ofensiva també sobre el patrimoni probablement més indiscutiblement comú: el medi ambient, la Natura, la Terra. No solament mercantilitzant recursos naturals no produïts humanament, sinó mantenint fora de la lògica del valor mercantil els embornals col·lectius, de forma que els costs destructius de la lògica capitalista foren assumits pel comú, i no per qui els produïa se n’aprofitava. És aquest darrer un clar i paradigmàtic exemple de l’oportunisme capitalista: l’aplicació pel Capital de la lògica del comú, que li és aliena i contrària a la seua pròpia i medul·lar lògica, precisament per permetre-se no assumir aquests els costos insuportables de la seua lògica propietària i acumuladora. I més encara: patrimonialitzant/propietaritzant la vida mateixa, subjectant a patents noves formes de vida que desplacen les comunes, generant dependències fatals per a la vida en general i, en particular, la humana, per la via de desproveir de valor (valor d’ús, volem dir) el comú en que consisteixen els equilibris ecosistèmics que subjauen a la vida i la sostenen.

Repartidora2optim.jpg

Quan parlàvem de Ciutadania Social i Comunitària féiem referència al que defensàvem com a àmbit privilegiat des del qual les persones podríem articular un procés de transformació d’aquesta realitat negadora de la vida i, per eixe motiu, productora de patiment: la comunitat, entesa com un àmbit de proximitat idoni per a la provisió de benestar mitjançant pautes relacionals de suport mutu, però també de resistència davant l’ofensiva destructora –nihilitzadora, més bé- del capitalisme i del patriarcat, així com d’agència del canvi transformador. Els Drets Socials operen en eixe àmbit com eines que permeten desmercantilitzar el necessari per a la vida, de manera que la pertinença a la comunitat i la conformació i cohesió d’aquesta fos possible. Volíem dir que la configuració d’una ciutadania social sense que, al mateix temps, fos comunitària era un oxímoron com el que ja hem patit amb el Vell Model Social Europeu que representava l’Estat de benestar. Un sistema de drets socials combinat amb l’existència d’un espai social com el comunitari era la clau de volta de la nostra proposta per a la transformació. Drets socials com a conquestes a l’Estat (en sentit ample) i al Mercat (també en sentit ample), per construir un espai alliberat i sostingut mitjançant la relació humana de proximitat i suport mutu des del qual operar la transformació des de la lluita plantejada i desplegada col·lectivament, com a subjectes col·lectius, però en sentit de comunitat.

El passat divendres, 20 de gener, a La Repartidora (Benimaclet) [3], algunes companyes del Col·lectiu de Treball Social de Ca Revolta assistírem a la presentació d’un llibre que, sota el títol Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra? (Tigre de Paper Edicions, 2016), compila una sèrie de textos que, segons assenyala amb raó el mateix llibre, poden ser eines útils per a reflexionar críticament sobre «dos puntals del sistema capitalista patriarcal: la propietat privada i el treball assalariat.» El llibre el prologa Josep Manel Busqueta, company amb el qual hem compartit militància durant ja quasi vint anys, a través de col·lectius germans en resistència i lluita per la transformació, lligats des de fa dècades mitjançant la xarxa estatal de lluita contra l’exclusió i l’empobriment que és Baladre [4]. Josep Manel conclou el pròleg fent menció del valor i del potencial d’eixes experiències que nosaltres, a Ca Revolta, encaixàvem en el concepte de comunitat. Josep Manel diu:

«No hi ha projectes o propostes petites. Qualsevol avenç en la direcció d’una forma distinta de concebre les relacions humanes, que contingui una manera diferent d’organitzar la propietat, es converteix en un gran exemple per a la resta de la comunitat i de la societat. (…).

Repartidora3.jpg

Sense la tasca d’experimentació, d’assaig i error, d’apoderament popular i de diagnosi concreta que suposen aquestes propostes, difícilment tindrà sentit disposar de més poder institucional. Al contrari, ha de ser la potència que contenen aquests àmbits d’autonomia del capitalisme la que ha de possibilitar el trànsit a acte polític i institucional transformador. Així, doncs, sembrar els nostres pobles, barris i ciutats d’experiències concretes que apostin per formes diferents de propietat serà com la gota d’aigua que, amb temps i tenacitat, aconseguirà fondre el granit del capitalisme. En totes aquestes experiències de propietat col·lectiva s’entreveu la societat com un destí comú, en què el ple desenvolupament de cada individu dependrà del ple desenvolupament de totes i tots.»

Josep Manel participa activament al Seminari d’Economia Crítica Taifa [5], a Barcelona. Miren Etxezarreta Zubizarreta, que és també membra destacada d’aquest Seminari, fa escasses setmanes, a un article-entrevista a Público [6], concloïa en la mateixa línia que estem esmentant. Després de reflexionar respecte de les limitacions dels canvis a les institucions que tenen encarregada la intermediació del conflicte social, polític i econòmic en les democràcies capitalistes del centre global, destaca la necessitat de la conformació d’iniciatives de caràcter comunitari, entorn de les quals es puguen articular realitats relacionals fonamentades en el suport mutu i orientades a la transformació de baix cap a dalt. Paga la pena citar-la:

«Nunca en la historia del capitalismo había habido tantos pequeños grupos de gente tratando de vivir de una forma distinta. Son multitud de florecitas con una minoría de fuerza -no me hago ilusiones- pero, si somos capaces de desarrollarlas, este tipo de iniciativas pronto se convertirán en una importante vía hacia la transformación social.»

El canvi institucional, sense una ciutadania activa, és, sense dubte, una realitat molt limitada. Però eixa ciutadania activa, activada sòcio-políticament per ser més precisos, és -més bé, serà- allò que referíem quan déiem Ciutadania Social, però també, de manera imprescindible, Comunitària.

foto_baladre_Mota_del_Cuervo_2000optm.jpg

Mentrestant, nits com la del passat divendres sostenen l’ànim, l’alegria necessària. Compartírem taula i pa al Terra (Benimaclet), després de l’acte, amb Josep Manel, companyes de CaMot (Xàtiva), del projecte editorial Tigre de Paper (Manresa), companyes del col·lectiu amfitrió La Repartidora (Benimaclet) i gent de Ca Revolta. Que parlen les imatges! De les fotos que posem, una d’elles és de l’any 2000; apareguem en ella, juntes, companyes que estàvem també juntes anit, dèsset anys després. En aquell moment compartíem a unes jornades a Mota del Cuervo (Conca) on reflexionàvem precisament sobre renda bàsica i la necessitat de superar el vincle salarial. No va ser exactament una retrobada el que ens passà la nit del divendres, per la senzilla raó del fet que no hem parat de compartir durant aquest temps. Resistim, llavors, i això no és poca cosa. Més bé, sembla que es tracta d’allò que estàvem parlant, aparentment en abstracte, al llarg d’aquesta nota: proximitat i vincle de suport mutu, per poder transformar, mentre també vivim i gaudim.

Notes:

[1] Més informació del llibre al web de Tigre de Paper Edicions:

http://www.tigredepaper.cat/wordpress/qui-pot-comprar-o-vendre-el-cel-la-forca-de-treball-o-lescalfor-de-la-terra-antologia-sobre-la-propietat-privada-i-el-treball-assalariat-proleg-del-llibre-a-carrec-de-josep-manel-busqueta/

[2] El text complet del nostre document es pot descarregar a la següent adreça:

http://carevolta.org/wp-content/uploads/CARTA.pdf

[3] Més informació d’aquesta iniciativa al seu web:

http://larepartidora.org/

[4] Més informació sobre Baladre al seu web:

http://www.coordinacionbaladre.org/

[5] Més informació sobre el Seminari d’Economia Crítica Taifa al seu web:

http://seminaritaifa.org/

[6] El text complet d’aquest article-entrevista està disponible al següent enllaç:

http://www.publico.es/politica/miren-etxezarreta-crear-partidos-nuevos.html

Guardar

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Sin categoría. Guarda el enlace permanente.